La història del card escocès

Molts ja coneixeu el fet que el símbol del rugbi a Escòcia és un card, i el seu equip és conegut arreu com el XV del Card. Però en coneixeu l’origen? Us recomano que feu un cop d’ull a l’entrada que vaig publicar ahir meu blog Sàpiens sobre la llegenda del card d’Escòcia. Hi podeu accedir si feu click aquí.

Història dels RWC

Us recomano que visiteu el post “Història de la Copa del Món de rugby”  que ha escrit el membre de la Penya Avant i ex-president de la Federació Catalana de rugbi,  en Xavier-Albert Canal, publicat al blog que la Penya té obert des de fa uns mesos (i que considero com el “germà gran” d’aquest blog que esteu llegint ara mateix). Un repàs molt complert a les darreres edicions del Mundial de rugbi i que us descobrirà alguns dels aspectes que a mi m’han passat desapercebuts, tals com els intents dels Australians i Kiwis per organitzar un torneig mundial per seleccions i les resistències dels “amateurs” europeus.

La religió i el rugbi

El blog de la Penya Avant és un portal lde referència pels ruggers catalans. Però avui ens expliquen una història que em sembla emotiva, i una d’aquelles que convé esbombar per fer arribar al màxim de realitats, per això, si us plau, no deixeu de mirar-vos el fantàstic article sobre la capella de Notre-Dame-du-Rugby.

I Munster va guanyar a Leinster

Dissabte 28 de maig a la tarda. Tota Catalunya esperant la prèvia del genial Barça-Manchester que va portar la Champions League cap a Catalunya, i uns quants “bojos” preocupats per la final d’una lliga llunyana i supraestatal (Celtic League) que aglutina equips d’Irlanda, Escòcia, Gal·les i Itàlia i que enguany veia com el gran clàssic del rugbi irlandès era el gran cartell de la final d’aquesta competició.

Pels no iniciats en cultura irlandesa, només dir-vos que un Munster-Leinster és l’equivalent a un Barça-Madrid del rugbi. Leinster és l’equip de la capital (Dublín) i els voltants (la província homònima) i Munster és l’equip de la sempre rebel Corck i la deliciosa Limerick, l’equip del sud irlandès, tradicionalment pobre i rural. Els equips són bons reflexes de les seves respectives ciutats i regions: Leinster és un equip refinat, europeu, amb un gran joc a la mà i uns tres quarts descomunals (amb homes com BOD, Sexton, Fitzgerald, D’Arcy o els terceres O’Brien i Heaslip) que et poden desmuntar en qualsevol moment.

Per la seva banda, Munster representa els valors tradicionals del rugbi, amb una davantera pesada, un joc lent però eficaç, basat en les possessions llargues i els atacs fulminants, molt menys espectaculars però igualment resolutius. Els irlandesos del sud estan orgullosos del seu llegat d’homes forts i valents, inferiors tècnicament però que suplien les seves mancances amb grans dosis de coratge i cor. Només sentir els noms de Hayes, O’Callaghan, O’Driscoll, du Preez o Flannery qualsevol davanter tremola per llur integritat i la de la seva esquena.

El partit no fou massa lluit pels tres quarts de la capital, i Munster va imposar el seu joc al seu estadi de Thormond Park (Limerick). El resultat final, 19 a 9. Si voleu veure el partit i dissabte estàveu massa concentrats en la final del Barça, , us recomano que el descarregueu a Setanta Sports, en el link que us deixo aquí!

Com sempre, també us deixo un vídeo amb les highlights de la final:

PD: en la final de la Guinness Premier (lliga anglesa) els Saracens van donar la campanada contra Leicester a Twickenham.

Humilitat entre els cracks de l’ovalada

Les darreres setmanes Barcelona ha rebut dos llegendes de la pilota ovalada en els seus respectius esports: Jonah Lomu, gran jugador dels All Blacks i en Brett Kirk, un dels millors jugadors de la història del futbol australià. He tingut l’enorme plaer de compartir amb ells alguns moments i tractar-los personalment. Igual m’equivoco, però em van donar la impressió de gent normal, humils, encantats d’estar rodejats de nens, de poder compartir experiències amb ells, i de tractar-te amb humilitat i normalitat, donant la impressió de ser gent que toca de peus a terra.

D’altra banda, fa un temps vaig conèixer un jugador de futbol del RCD Espanyol. Malgrat no ser un jugador puntal de l’equip, em va donar la impressió (potser equivocada) de ser un prepotent i un xuleta que mira als del seu voltant per sobre de l’espatlla. Al futbol el model de futbolista prepotent és un model bastant comú, i sota el meu punt de vista, un mal exemple pels nens i nenes que els idolatren com a déus i copien els seus pentinats, les seves actituds, els seu estil de joc.

Tampoc salvo de la crema alguns pilots de MotoGP i F1, que sembla que els molesti ser centre d’atenció i en realitat, no saben viure sense un càmera de televisió, sense ser motiu de portada esportiva. Mai m’ha agradat generalitzar (i evidentment a tots els esports es couen faves) però el cas exposat avui em sembla, si més no, significatiu.

Clar que parlo d’impressions i opinions personals, però em venia de gust fer aquesta reflexió en el meu espai.

 

El centenari del rugbi català

Quina gran entrada del senyor Xavier-Albert Canal (expresident de la FCR) al blog de la Penya Usapista AVANT. Us recomano una lectura íntegre del text, que és tota una joia històrica, social i esportiva. Sense més dilació, us deixo amb el el fantàstic post. Si voleu llegir-lo, punxeu aquí.

 

Himnes i rugbi. L’essència de la pilota ovalada.

Aprofitant que aquest cap de setmana el sis nacions en dóna un respir, potser caldrà repassar un dels fonaments i particularitats del món del rugbi: els himnes nacionals.

Per a qualsevol jugador de rugbi defensar els colors del propi poble és un orgull, com a la resta dels esports. Però al rugbi aquesta particularitat pren una dimensió especial. Per exemple, les principals empreses angleses es “barallaven” per comptar a membres del XV de la rosa en els seus organigrames quan el rugbi era amateur (no fa pas tants anys), o els jugadors neozelandesos sovint es preparen anys i panys per presentar-se a les proves de selecció i accés als All Blacks.

Podríem fer un blog sencer de què significa defensar els colors nacionals al món del rugbi, però només vull ressaltar un aspecte que ens diferencia del món del futbol, el bàsquet o altres esports: el respecte.
Respecte a la pròpia història, a la història del rival, a la samarreta pròpia i rival i a les seves tradicions, als himnes propis i estranys. Sense anar més lluny, recordo als membres de la selecció de Portugal que van disputar el mundial de França de l’any 2007 a l’hora de cantar el seu himne. Plens de joia, d’orgull, de respecte i amor (quina diferència amb en CR7, Pepe, Mourinho i companyia, oi?).

Però l’essència del rugbi es pot copsar en els fets del 24 de febrer de 2007 a Croke Park. Aquell dia es va disputar en Irlanda-Anglaterra del sis nacions a Croke Park, el temple sagrat del futbol gaèlic i del Hurling, esports nacionals de l’illa maragda. Era el primer cop que l’estadi s’obria a un esport no gaèlic, i ho van fer contra Anglaterra, en un partit simbòlic.

Croke Park simbolitza la lluita nacional del irlandesos per la seva llibertat. El 21 de novembre de 1920 un batalló de soldats britànics van irrompre al bell mig del vell Croke Park, que estava ple fins la bandera, durant un partit de futbol gaèlic entre Dublín i Tipperary i van disparar a tort i a dret, matant, ferint i mutilant a jugadors, tècnics i aficionats. Fou el primer diumenge sagnant de la història d’Irlanda.

Al mateix escenari, 87 anys desprès, es van trobar les seleccions d’Anglaterra i Irlanda. Els locals van rebre als anglesos amb respecte, però amb l’esperit del Diumenge Sagnant sobrevolant l’estadi. El més sorprenent és el respecte amb que els locals van escoltar l’himne anglès. (Us imagineu que el públic del Camp Nou escoltés amb silenci l’himne espanyol o al Bernabéu es respectés amb silenci Els Segadors? Impossible, oi?). Silenci total i absolut. Desprès, 80.000 ànimes van cantar a pulmó el Soldier’s Song, himne de la República d’Irlanda, i l’Ireland’s Call, himne oficial del rugbi irlandès. Us deixo amb el vídeo íntegre de la seqüència dels himnes (pell de gallina!):

Aquell dia Irlanda va guanyar per 43 a 13 al gran rival. En aquell atrezzo, qualsevol altre desenllaç era impensable. Pot haver-hi na revenja més dolça que derrotar esportivament al gran rival al joc que ells van inventar a un santuari sagrat com Croke Park, amb un respecte total i absolut al rival i als seus símbols? Aquell dia jo també em vaig sentir irlandès. Aquell dia mig món es va sentir irlandès. És la grandesa del rugbi.