Prèvia Mundial NZ 2011- Grup B. El grup de la mort.

El destí ha volgut que el Grup B sigui el grup de la mort d’aquest mundial. Cinc equips d’un nivell similar, o cap equip destaca més que la resta. Cinc davanteres poderoses, cinc equips construïts pel contactes físic i pel rugbi de desgast. Cinc equips entre els que hi han Anglaterra i Argentina (enèsima repetició del clàssic de les Malvines). Cinc equips potents, però que només sobreviuran dos.

El cap de sèrie enguany és la selecció argentina. Els Pumas, considerats tercer millor equip del món (tot i que actualment ocupin el vuité lloc del rànking de la IRB) , es presenten a aquest mundial amb l’etiqueta de favorits per passar a la segona fase de la competició. En un gran moment de forma (fa un any es van ventilar al XV gal per 41 a 13), els Pumes arriben a la copa del món de Nova Zelanda amb unes senyes d’identitat molt clares: sacrifici, lluita, amor propi, força i orgull. Argentina no té la qualitat tècnica dels All Blacks, per exemple, però la seva capacitat de lluita la fan ser una selecció temible, capaç de guanyar a qualsevol equip de l’hemisferi nord (i fer-li pessigolles al gegants del sud). Atenció als clàssics Ledesma, Roncero, Scelzo, Albacete, Leguizamón, Lobbe i al capità Contepomi, i als cracks emergents de la UAR, com ara Bosch (molt bon centre de Biarritz), el mig de méle Figueroa o les ales Moyano i Camacho. Al 15, Amorosino (full back de Montpellier) i Martín Rodríguez (Stade Français) lluitaràn per la titularitat. Pronostic: Campions de grup i possibles semifinalistes de la competició. Apasionant duel Argentina-Anglaterra durant la primera jornada del grup.

Els Pumas seràn, com sempre, competitius.

En segon lloc, ens trobem amb la selecció anglesa. El XV de la rosa arriba en forma, després de proclamar-se campions del sis nacions i amb una connexió (Flood-Ashton) que s’ha confirmat com l’autèntica joia de la corona de l’Imperi. Un equipàs amb una gran davantera, que empra el típic estil del Pick and go fins les darreres conseqüències, i que gaudeix de les meles i dels agrupaments espontanis com cap altre. Veure a Hartley, Sheridan, Palmer, Thompson o Mears entrar als rucks és una delícia, comparable a veure com neteja el ruck en Haskell, Easter, Worsley o el capità Moody. Una davantera de les d’abans. Als tres quarts, el XV de la Rosa hi té dinamita: perillosa connexió del senyor de les patades Flood i els homes ocell Banahan i Ashton, que es va inflar a assajos el darrer sis nacions. Foden al full back i l’incombustible Wilkinson tanquen una línea de somni, però poc explotada. Jugaràn junts Flood, Wilko i Foden? O l’entrenador Martin Johnson optarà per una tàctica més conservadora (com al sis nacions)? Anglaterra és forta, però no indestructible, tal com va ensenyar la selecció irlandesa al darrer partit del sis nacions disputat o Dublín, quan els verds van trencar tots els sistemes ofensius-defensius dels jugadors de sa majestat. No crec que sentim el Good Save the Queen més enllà dels quarts de final. Pronostic: Pot passar de grup, amb dificultats, però gairebé segur que serà eliminat a quarts de final. Veig difícil la campanada anglesa, tot i que és possible.

Flood condueix l'oval en una acció ofensiva del XV de la Rosa.

En tercer lloc tenim a la selecció d’Escòcia. Una de les seleccions més fluixes de l’hemisferi nord, tractarà de fer de la seva pesada davantera la seva millor arma. Un equip que ha evolucionat molt i va deixar bon gust de boca al darrer sis nacions, però que està una mica per sota d’Argentina o Anglaterra. A un partit, i si pot frenar les ofensives rivals i imposar un ritme de joc baix i pesat, Escòcia pot plantar-li cara als seus rivals de grup. Encapçalats per una davantera pesada (Ford, Lawson, Jacobsen, Murray, Kellock, Hines, Barclay o Brown) i uns tres quarts curtits en mil batalles tot i ser molt, però molt joves (paradigma del canvi d’estil proposat pel seu tècnic, Andy Robinson) i caracteritzats per nois com el mig de melé Mick Blair, la jove promesa Jackson i el veterà Dan Parks a l’obertura, els ràpids i hàbils De Luca i Morrison al centre i la màgia de Evans i Lamont a les ales i l’inesgotable Paterson a l’arrier, Escòcia tractarà d’estimar una mica més l’oval i concretar la millora de nivell i estil de joc apuntada els darrers mesos. Forta al davant, fluixa en quant a velocitat de joc i capacitat de reacció. Les patades a les seves esquenes li causen massa problemes. Pronostic: Eliminada la primera fase, voldrà donar la sorpresa contra Argentina i Anglaterra. Victòries patides contra Geòrgia i Romania, deixarà un bon gust de boca. Encara està un esglaó per sota, però li queda poc, molt poc.

Escòcia està en procés de millora constant.

Per acabar aquest apassionant grup B, tenim a dues nacions emergents al món del rugbi: Geòrgia i Romania. Dos estils similars, forts, que aposten pel rugbi clàssic de joc de davanters, tal com hem vist al sis nacions B contra Espanya (a la que han humiliat per més de seixanta punts). Els Georgians tenen a gairebé tot l’equip jugant al Top 14 de França, on imposen llur superioritat física (que no pas tècnica) cada cap de setmana. Sembla que els del Caucas hagin nascut per jugar a rugbi. Homes forts, enormes, que són capaços de trencar qualsevol defensa gràcies a la potència de la seva davantera. Serà espectacular el partit contra Anglaterra o Escòcia, amb un xoc de trens bestial als fowards. A Romania se li pot aplicar el 99% de les coses esmentades sobre Geòrgia. Els dels carpats són un grup molt fort, amb un joc de davantera molt marcat. No fa massa van ser capaços de derrotar a Itàlia o plantar-li cara a França. Pronostic: tots dos equips seran eliminats a la primera fase, però tenen opcions de victòria contra Anglaterra, Argentina o Escòcia.

Méle entre les davanteres de Romania i Geòrgia.

Un grup molt obert. Segons els tècnics, massa.

Prèvia Mundial 2011 – NZ. Grup A

Avui comencem una nova secció, per anar fent boca de cara al proper Mundial de rugbi que es disputarà a Nova Zelanda (els n’hi ha que no podem aguantar més i ens treurem l’espina analitzant les opcions, punts forts i febles dels equips). Espero la vostra col·laboració en forma de comentaris, per enriquir la visió global d’aquest blog i el munt de detalls que a mi segur se’m escapen.

Iniciarem el nostre anàlisi pel grup A, a priori el més fort. Com només passen els dos primers equips, hi han dos favorits molt clars, però a un sol partit qualsevol equip et pot pintar la cara i deixar-te fora del mundial.

Al Grup A hi ha l’amfitrió i gran favorit a endur-se el campionat: els All Blacks. Nova Zelanda juga a casa i tothom la dóna per favorita. Inclús els seus habitants, que no s’imaginen cap altre panorama que veure al seu equip guanyar la copa Webb Ellis. Aquesta pressió per guanyar (gairebé obsessió d’un poble que s’hi juga part de l’honor al “seu” mundial, al “seu” esport) pot passar factura als jugadors.

Nova Zelanda té tants jugadors que podria ser candidata al títol amb el seu equip de reserves (o fins i tot amb el tercer equip). Tots coneixem els punts forts de Nova Zelanda: joc dinàmic, velocitat, tècnica depurada, visió de joc, domini del tempo dels partits, bellesa plàstica i un col·lectiu de jugadors que prima el conjunt sobre les individualitats. Si em permeteu la comparació, els All Blacks són el Barça del rugbi. Un equip llegendari, una màquina de fer rugbi. El millor equip del món, sense dubte.

Nova Zelanda té un seguit de noms que fan por només al sentir-los, com ara el talona Mealamu, els piliers Woodcock o Tialata, els segones i terceres Richie McCaw (el gran capità), la promesa Whitelock, Anthony Boric, Kaino… als que cal sumar uns tres quarts de somni, com són el millor jugador del món Dan Carter, el mig de méle Jimmy Cowan, els centres Nonu i Smith, l’ala Rokocoko, l’arrier Muliaina… Pronostic: Campiona. Especial interès en la “vendetta” contra França, botxí dels All Blacks al darrer Campionat del Món.

Els All Blacks són els grans favorits d'aquesta edició de la Copa del Món.

L’altre favrit del grup A és França. El XV del Gall arriba a França després que el seu tècnic Lievremont hagi realitzat una autèntica “Revolució Francesa” desprès del fracàs en el passat sis nacions, quan la “feble” Itàlia va profanar la llegenda gala al Stadio Flaminio de Roma.

França segueix fidel als seu joc tradicional: joc a la mà, tres quarts molt poderosos i predomini tàctic per assegurar-se el control dels partits. El seu punt feble? La seva davantera. Lievremont no ha trobat segones i terceres de garanties per competir internacionalment. Del 8 endavant França fa aigües. Les seves millors armes, la connexió Médard-Clerc a les ales i Thrin-Duc amb Marty i Mermoz al centre gal. Al mig de méle, Yachvili dóna símptomes d’esgotament (el jugador del Biarritz ja té 30 anys i no em va agradar al darrer Top 14). A la davantera, els clàssics Mas, Servat, Domingo, Bonnaire, el basc Harinordoquy (espero que no el posin ni a ell ni a Chabal de número 8, si us plau!). Pronostic: segona de grup i eliminada a quarts o semifinals.

El Grup A el tanquen Japó, Tonga i Canadà. No els dono cap opció de passar de grup, però miraré amb molt interès l’evolució del rugbi nipó, en una línia francament ascendent els darrers anys, i el sempre atractiu rugbi polinesi que proposa Tonga. A Canadà la vaig veure fa uns mesos en un amistós contra Espanya. Un equip seriós, ben plantat, poderós a la davantera, i amb una línia que tracta bé l’oval. Pronostic: Tonga tercera, Japó quarta i Canadà cinquena, deixant tots una bona imatge.

 

Mundial de Touch rugbi

Demà comença a Edimburg el Campionat del Món de Touch rugbi, amb la participació de la selecció catalana, que participarà com a equip oficial. Catalunya ha quedat enquadrada al grup D, amb Holanda, França, Gal·les, Hongria i Irlanda.

El touch és una variant del rugbi (més aviat, de rugbi XII) on no existeix el placatge i el contacte físic és mínim. Per aquestes raons, és un esport mixt i obert a jugadors de qualsevol edat. La selecció catalana està integrada per jugadors dels clubs catalans amb secció de Touch com ara el Rugby Club Cornellà, el Sitges, els Enginyers de Poble Nou o el Touch Rugby Barcelona (entitat no afiliada a cap club de la ciutat).

Tanmateix, i tal com he pogut comprovar per mi mateix en alguns entrenaments de la selecció que he vist en viu i directe, hi ha un important contingent de jugadors de XV tradicional (bàsicament tres quarts) de diversos clubs catalans (sobretot en vaig veure uns quants del BUC). Rapidesa i bon joc a la mà, elements indispensables per jugar a aquesta variant esportiva.

Des d’aquest blog vull desitjar tota la sort del món al nostre equip nacional, malgrat que no acabo d’entendre (i això és una opinió personal) un codi de rugbi sense contacte físic. Entre touch i els sevens, aviat acabarem amb els quatre gordos que queden, autèntica espècie en perill d’extinció als camps de rugbi…

Europeu de Rugbi Seven Barcelona 2011

Els propers 9 i 10 de Juliol veurem rugbi d’alt nivell a Barcelona. El campionat europeu de l’especialitat es disputarà a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, i podrem veure en acció a les potències del seven europeu: Anglaterra, França, Itàlia, Geòrgia, Escòcia, Irlanda… i Espanya, que enguany ha trobat una esquadra competitiva que l’ha portat a ser finalista en el passat torneig de Lyon després de deixar fora a l’amfitriona França a semifinals. Animeu-vos a anar-hi! Les entrades oscil·len entre els 12 i 18 €, o un abonament pels dos dies que oscil·la entre els 18 i 24 €.

Cartell promocional de l'Europeu de Seven Barcelona 2011.

Ara bé, com tots ja sabeu, l’organització d’un esdeveniment d’aquest tipus requereix l’esforç de tots/es per ser un autèntic èxit organitzatiu. És per això que us deixo amb la crida que s’ha fet des de la gerència de la Federació Catalana de Rugbi per trobar voluntaris que ajudin a que l’esdeveniment sigui tot un èxit. Us reprodueixo el document que s’ha enviat des de gerència de la FCR i que m’ha arribat:

Benvolguts,

L’organització del Seven necessita els voluntaris següents:

1)     Cinc oficials d’enllaç pels equips de: Portugal, Rússia, Romania, Moldàvia i Holanda han de parlar la llengua dels visitants o en seu defecte l’anglès. Han d’acompanyar a l’equip des de la seva arribada a Catalunya el dia 7 o 8 fins a la sortida de tornada el dia 11 de juliol.

2)     Voluntaris pel control de dopatge, quatre persones per dos dies dissabte 9 i diumenge 10 de juliol, vuit hores cada dia a l’Estadi Olímpic desitjable coneixements de l’anglès.

3)     Voluntaris per coordinar els equips a l’Estadi, un grup de quatre persones desitjables coneixement  d’anglès.

4)     Reculli pilotes, dos grups de sis per dia.

5)     Vuit voluntaris per ajudar a la organització al mateix Estadi els dies 9 i 10.

En tots els casos seria preferent tenir més de 18 anys. Els voluntaris tindran menjar a l’estadi, quatre entrades com reconeixement a la seva col·laboració, podran participar del tercer temps de clausura el dia 10, a més d’un certificat de participació.

Preguem enviar les dades dels interessats o bé que els mateixos contactin amb mi:

gerencia@rugby.cat

Agraint la vostra col·laboració rebin una cordial salutació

Juan José Hernández – Gerent –Federació Catalana de Rugby

Temporada 2011-2012: nous clubs i quarta catalana

Ja estem a l’estiu, i mentre la temporada de sevens i platja ocupa el calendari dels clubs, en els despatxos de la Federació Catalana de Rugbi i als clubs del nostre país comença a perfilar-se i a prendre forma la propera temporada.

Per l’any vinent sembla que hi hauran més novetats que mai. He sentit rumors que apareixeran nous clubs de rugbi catalans que participaran a les divisions territorials de la FCR. Aquests nous clubs són el Castelldefels B – Viladecans , que ja va participar en la darrera fase de la temporada passada, el Club de Rugbi Arenys de Munt, la “resurrecció” del rugbi a Santa Coloma de Gramanet més de deu anys després que el Puig Castellar desaparegués, un nou club a Amposta (em fa molta il·lusió que hi hagi rugbi a les terres del Ebre), el Puigcerdà (que fins ara actuava amb el Ceret del Rosselló), el Cornellà B i possiblement un segon equip del ARPN, un club molt jove amb molt potencial de creixement.

Com veieu, sembla que amb aquests nous clubs es pot pensar en formar una quarta divisió de rugbi català, on podrien participar també els clubs que han debutat enguany, el RC Mataró i els Carboners de Terrassa. Seria una categoria de formació de nous jugadors joves i clubs amb molta empenta i il·lusió, i un retir daurat de velles glòries del rugbi català, que ajudin als nous jugadors a aprendre els trucs de l’ofici.

Ara bé, una segona opció ha cobrat força els darrers dies des de determinats clubs i sectors: la possibilitat que la quarta catalana no existís com a tal i en canvi es reorganitzés la tercera catalana d’acord a criteris geogràfics ( sabeu quants quilòmetres hi han d’Amposta a Puigcerdà?) per facilitar la comunicació i assistència als partits de jugadors, familiars i aficionats. Després de la fase regular d’aquests dos grups es podria jugar un sistema de play-off per determinar els ascensos de categoria i quin club té l’honor de quedar-se amb el títol de campió de la temporada.

Durant les properes setmanes (hi ha una reunió ben aviat) sabrem quin cos pren definitivament la nova temporada al nostre país, per bé que l’actual format de la tercera catalana, amb dotze equips que juguen a una sola volta i un play-off final, no ha acabat de convèncer a la majoria de clubs catalans.

Sigui com sigui, i tal i com em va dir un amic recentment, la possibilitat que hi hagi una quarta divisió catalana o la reestructuració de la tercera en dos grups segons criteris territorials, és un motiu d’orgull pel rugbi català, mostra de dinamisme i de la lenta però progressiva recuperació de l’afició cap aquest esport.

La USAP, el “coco” de la Amlin

Ja s’han sortejat els grups de l’Amlin de l’any vinent. Després de 10 anys menjant el caviar de la Heineken Cup, a molts se’ls farà estrany veure la USAP jugant la segona competició europea. Però jo penso, i és un raonament personal i molt discutible, que la USAP té la gran oportunitat de guanyar, per primer cop en la seva història, una competició de caire continental.

Els catalans se les veuran amb els Newport Gwen Dragons gal·lés, l’Exeter anglés i el Prato italià. Tant el Newport com l’Exeter són equips de la part mitja baixa de les respectives lligues, i el Prato toscà no és cap potència a Itàlia. A priori, els arlequinats podran plantar-se als quarts de final amb relativa facilitat. Un cop allà, els rivals més perillosos seràn el ric Toulon, l’Stade Française (que s’està reforçant molt bé) els Sale Sharks (equip en franca decadència però que a un partit pot pintar-te la cara fàcilment) o els London Wasps. Aquesta pot ser la temporada europea de la USAP. Tots ho desitgem.

La Vila debutarà enguany en competició europea.

D’altra banda, l’equip de La Vila se les veurà amb el Brive, l’Agen i el Sale Sharks. Ens quedem sense el desitjat derbi català a competicions europees! Pels Vilatans sembla impossible guanyar cap partit, però esperem que es pugui plantar cara als francesos de l’Agen a la Vila-Joiosa. D’altra banda, en Regis Sonnes, seleccionador espanyol, vol que sigui l’Olympus XV (una mena de selecció espanyola) qui jugui l’Amlin ocupant la plaça de La Vila, el que jo considero, a priori, un greu error. Sembla que els clubs espanyols no volen cedir els seus jugadors a un equip experimental com l’Olympus, i em sembla molt raonable.

El millor del Sis Nacions 2011

Un gran espectacle. El sis nacions, el torneig per seleccions més antic del món, ens deixa, com sempre, amb imatges espectaculars, precioses. Per això ens agrada el rugbi!!!

La bona feina del Sant Cugat

El Club de Rugby Sant Cugat és un club relativament jove, sense massa història fins als anys 90 del segle passat, quan el club va despegar definitivament. Per bé que l’entitat fou creada l’any 1987, fou a partir de la creació de la seva escola de rugbi, l’any 1995, que el club va rebre una forta empenta social i esportiva, consolidant-se entre les principals institucions esportives de la seva població.

Escut del Club de Rugby Sant Cugat.

El Sant Cugat ha curat molt el seu treball a la base, i aquesta decidida aposta per les categories inferiors i la voluntat de fomentar l’esperit del rugbi entre els nens i nenes de la seva població han fet que avui en dia la seva escola de rugbi sigui una de les millors de tot l’estat espanyol. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana passat el Club de Rugby Sant Cugat s’ha proclamat campió de Catalunya a les categories Cadet i Infantil, imposant-se a altres clubs amb un potencial de rugbi base molt gran, com són el Sitges o la Unió Esportiva Santboiana.

A més a més, el combinat del Sant Cugat sub-23 es va fer amb el campionat de Catalunya d’aquesta categoria, jugant un rugbi endreçat i molt atractiu, amb molt poques fissures i mostrant una capacitat tècnica excel·lent i un domini de les fases dels partits gairebé perfecte. No debades, amb una plantilla prou jove el Sant Cugat ha quedat segon en aquesta darrera temporada a Primera Nacional, tot justa darrera d’un altre dels grans del rugbi català com és L’Hospitalet.

Personalment, m’alegro molt de veure que clubs relativament joves (Sitges, Sant Cugat o L’Hospitalet) mostrin bones maneres i un excel·lent estat de salut mercès a la seva aposta per la formació, esportiva i humana, dels jugadors i les jugadores de rugbi al nostre país.

PD: Podeu trobar l’article sobre els actes del centenari del rugbi català al meu blog de la Revista Sàpiens, al blog Històries d’un món real. Espero que us agradi!

Toluose imposa llur hegemonia

Era un secret a veus. L’ Stade Tolousain es va endur el Planxot Brutus a Saint-Denis contra un digne rival, el Montpellier, per un resultat global de 15 a 10. El partit fou emocionant, però no fou gens maco, amb dos equips que es respecten massa i que no es van atrevir a atacar obertament al rival, si no que van buscar mantenir la possessió de l’oval sense haver d’arriscar massa i efectuar xuts a pals amb els seus tres quarts a les proximitats de la 22 rival.

Mala tarda del genial Thrin-Duc per les files de Montepellier, que no va poder brillar amb llum pròpia (brutal la cobertura que li va fer el segona rival, l’argentí Patricio Albacete). Tot i així, ens hem de treure el barret davant la genial temporada del Montpellier Hérault, un equip que no fa tants anys estava enfonsat a la segona divisió francesa, i que enguany s’ha consolidat a l’elit del rugbi mundial. Genial la primera temporada del seu entrenador, l’exjugador Fabien Galthié, que ha revolucionat les fases estàtiques del Top 14 apostant per un rugbi obert i directe, que conserva l’esséncia del millor “rugby champagne” dels anys vuitanta i noranta. A més, Montpellier té diversos jugadors gerogians (Shvelidze o Gorgodze) i de l’hemisferi sud (el samoà Leleimalefaga, l’argentí Figallo o els fidjians Matadigo i Nagusa) que apuntalen una de les millors davanteres que hem vist enguany a França (amb un internacional al XV del gall com Ouedraogo o el mig de méle Julien Tomas). Aquest ha estat el primer cop que Montpellier arribava a la final de Top14, però no serà el darrer cop, això segur.

Per la seva banda, Tolouse ens va demostrar a tots el que és: un dels millors equips de l’hemisferi nord. Què podem dir que no sapiguem tots ja? És la divuitena vegada que Tolouse imposa la seva autoritat al hexàgon, i sembla que la seva hegemonia no té final. Tolouse és l’esquelet del XV de França, s’ha imposat amb una facilitat insultant a la fase regular i als play-off, deixant fora de combat al poderós Clermont, doblegant el seus mecanismes defensius com si fos de mantega. El sis cops campió d’Europa té una plantilla de les que fan por: Heymans, Médard, Poitrenaud, Clerc, el fijià Delassau, els denotats Jauzion i Skrela, la bèstia i senyor indestructible Servat, l’All Black Byron Kelleher…

Malgrat tot, la final no fou tant apassionat i espectacular com esperava. Massa por a perdre i un joc massa especulatiu. Dels que encanten als tècnics però no generen un espectacle adient als que defensem que a l’hemisferi nord també es genera bon rugbi. S’apropa el mundial, i si els europeus seguim jugant amb por i especulant, els equips de l’hemisferi sud (no parlo només dels All Blacks i Sud Àfrica, també incloc a Austràlia, Fiji, Samoa o Argentina) ens poden fer un vestit a la mida.

La temporada s’acaba a França, i els dirigents de la USAP podran reflexionar com millorar aquest equip (que enguany ha estat a anys llum del nivell de Tolouse, Montpellier o Clermont). Un cop més, als catalans ens tornarà aixecar-nos. Tornarem a lluitar, tornarem a patir, tornarem a vèncer… també al rugbi.

Us deixo amb el vídeo de les highlights de la final:

 

El Barça de rugbi i les mentides de Rosell

A Catalunya tenim una llarga història vinculada amb el rugbi. A casa nostre hi ha equips històrics encara en actiu com la Unió Esportiva Santboiana, el BUC, el RC Cornellà o el Barça de rugbi. Ara bé, aquest darrer club perilla seriosament en els seus més de vuitanta anys d’història.

Aquesta secció, creada l’any 1924 (el segon club català de rugbi més antic, doncs), és un dels equips amb més trofeus de tot l’estat espanyol. Dues lligues, dinou Copes de Catalunya i setze campionats d’Espanya contemplen la secció més antiga del Futbol Club Barcelona.

Els darrers anys (especialment aquesta darrera temporada) la família del rugbi català ha vist renéixer l’esperança en un club en franc creixement esportiu, ja que el club s’ha consolidat entre els millors equips de la Divisió d’Honor B i compta amb diversos jugadors que poden ser titulars al 80% dels clubs de Divisió d’Honor A. A més, cal afegir una gran feina del cos tècnic de les categories inferiors, que han generat jugadors (i algunes jugadores) i un patró de joc força interessant, tenint en compte que aquesta secció té vetat l’ús de la Ciutat Esportiva del Barça, no fos cas que embrutessin la gespa de Sant Joan Despí. Pocs recursos per un resultat tant bo (i que jo mateix he comprovat en primera persona), convé dir-ho.

Els socis i aficionats del Barça, a més, estàvem il·lusionats amb el futur de la secció per les paraules del president Rossell en els actes de presentació de la Festa del Rugbi Català, on es va comprometre a incrementar els recursos i el nivell de la secció, mitjançant acords esportius amb la USAP. A més a més, convé recordar que una promesa electoral de la junta del senyor Rossell fou la de mantenir i millorar les seccions esportives del club.

Ara, la junta directiva del Barça obliga a totes les seccions no professionals del club a renunciar a la participació en aquelles competicions de caire estatal, obligant a les seccions a participar en les competicions de caire català, amb l’excusa de millorar la catalanitat del club i reforçar les Federacions Esportives Catalanes. Anem a pams. Jo sóc el primer que defenso la catalanitat del Barça i la independència de la FCR, però mentre no sigui així, els nostres equips catalans han de monopolitzar l’àmbit estatal, sigui al rugbi o al hoquei gespa, gel o patins.

En segon lloc, la pèrdua de dues categories pot sentenciar a mort a una secció històricament molt potent i que genera poques despeses, ja que molts jugadors faran les maletes i marxaran a altres clubs, i poden tallar la progressió de joves molt interessants al no permetre que es formin en les categories d’elit estatals.

I per últim, si som més que un club, és per què el Barça representa uns valors socials, democràtics, nacionals i poliesportius que el fan fer el millor ambaixador de Catalunya. El Barça no és només futbol. El Barça són tota la pila de lligues i copes de Catalunya i d’Espanya (centenars d’elles) i copes d’Europa (33 entre totes les seccions) que omplen les nostres vitrines i que ens fan diferents, únics i especials.

PD: Amb la fitxa de Milito es paguen deu seccions del club. I amb els 14 milions d’euros que va costar en Keirrison (jugador que no ha arribat a jugar ni un sol partit amb el FCB), es mantenen totes les seccions no professionals durant vint anys.