Les darreres setmanes Barcelona ha rebut dos llegendes de la pilota ovalada en els seus respectius esports: Jonah Lomu, gran jugador dels All Blacks i en Brett Kirk, un dels millors jugadors de la història del futbol australià. He tingut l’enorme plaer de compartir amb ells alguns moments i tractar-los personalment. Igual m’equivoco, però em van donar la impressió de gent normal, humils, encantats d’estar rodejats de nens, de poder compartir experiències amb ells, i de tractar-te amb humilitat i normalitat, donant la impressió de ser gent que toca de peus a terra.
D’altra banda, fa un temps vaig conèixer un jugador de futbol del RCD Espanyol. Malgrat no ser un jugador puntal de l’equip, em va donar la impressió (potser equivocada) de ser un prepotent i un xuleta que mira als del seu voltant per sobre de l’espatlla. Al futbol el model de futbolista prepotent és un model bastant comú, i sota el meu punt de vista, un mal exemple pels nens i nenes que els idolatren com a déus i copien els seus pentinats, les seves actituds, els seu estil de joc.
Tampoc salvo de la crema alguns pilots de MotoGP i F1, que sembla que els molesti ser centre d’atenció i en realitat, no saben viure sense un càmera de televisió, sense ser motiu de portada esportiva. Mai m’ha agradat generalitzar (i evidentment a tots els esports es couen faves) però el cas exposat avui em sembla, si més no, significatiu.
Clar que parlo d’impressions i opinions personals, però em venia de gust fer aquesta reflexió en el meu espai.
ruc-bi català 
Jo he tingut la sort de poder compartir estones amb jugadors de futbol. De fet, forma part de la meva feina. N’he conegut de tot tipus, però llevat de pocs, els que més bons i/o èxit tenien, eren menys pedants. Al CR7, no el conec, però sembla que seria dels complicats.
Vaig tenir l’ocasió de conèixer al Dan Carter durant la seva curta i lesionada etapa a la USAP. Un tio excepcional. No tenia un no per ningú. Absolutament humil. Us explicaré un secret. Va signar una samarreta de la selecció catalana per tenir-la a la FCR. Fins aquí res fora del normal. Però també vaig demanar-li que em signés una samarreta pel meu fill que, casualment es deia igual que jo. No tinc fills. Quda clar per qui era la samarreta. oi?
Quina sort tenen alguns!! grrrrr……
no et queixis! jo al Lomu el vaig tenir a dos metres, però ni m’hi podia acostar!