Aquest cap de setmana ha tingut lloc la Trobada d’escoles de rugbi de Tarragona, organitzada pel RC Tarragona, una de les trobades més importants de tot l’any (trobada que s’havia de celebrar fa unes setmanes, suspesa per la forta amenaça de pluges torrencials de fa un parrell de dissabtes).
Foto de la trobada a Tarragona de dissabte passat. Cortesia del RCTarragona
A les trobades els nens no només juguen a rugbi. A les trobades, els nens entenen que és el rugbi. S’ amaren dels seus valors, es barregen amb nens d’altres equips, comparteixen suor i penalitats, s’ho passen bé i fan amics. I per rematar-ho, es prenen uns bons entrepans (o bosses de patates) i una beguda refrescant per iniciar-los en les tradicions sagrades dels tercers temps.
Jo mateix sóc professor i entrenador d’una escola de rugbi d’un dels equips més importants de la història de rugbi de Catalunya. Cal apostar fort per aquests nois, ja que ells són el futur i l’esperança de la pilota ovalada al nostre país. Contra més nens i nenes apostin pel nostre esport preferit, més possibilitats de créixer tenim en la visualització del nostre esport dins de la societat catalana.
Personalment, jo intento ensenyar als meus nens a jugara rugbi i a gaudir i respectar les tradicions de l’esport a parts iguals. A les escoles de rugbi, no contem els resultats dels partits que disputem i fomentem que els nois es barregin si s’escau amb els nois d’altres equips, ja que no ens interessa guanyar o perdre, si no formar els nostres petits. Només pel fet de que un nen entri a jugar un partit de rugbi, ja hem guanyat tots. Pares, educadors, clubs, companys i rivals. Cada nen o nena que aposta per jugar pel nostre esport és una petita gran victòria que ens dóna força per seguir treballant, per seguir apostant i creient en el que fem, en allò que més estimem.
Sovint, quan arbitro un partit, faig els ulls grossos als avants menys intencionats o alguns fores de joc (per desesperació de pares puristes que creuen que el seu fill és la reencarnació de Jonah Lomu, Wilkinson i O’Driscoll en un de sol). Convé que els nois i noies gaudeixin, aprenguin, i es formin com a persones, ciutadans responsables i éssers socials. A mi m’és igual que els meus nois guanyin o perdin. Jo vull que el que aprenen al camp de rugbi (i sobretot a les aules) els serveixi per crear un món més just que el que han trobat. Aquest és l’esperit del rugbi (i de la vida).
ruc-bi català 
Hola Ferran, m´ha agradat molt el teu post. Tinc dos fills, un de 7 i un de 5 anys. Aquest cap de setmana els hi he regalat una pilota de rugby de la seva mida a cadascun d´ells. El gran ha estat entusiasmat i hem estat moltes estones fent-nos passades (déu n´hi do el marrec com l´agafa) i xutant l´oval al jardí. Quasi no m´ha deixat descansar, m´he quedat parat perquè ell sempre em veu mirant algun partit i jo li ensenyo cosetes, però realment veig que li agrada. No he volgut que juguèssim ni fer cap placatge, vull que li agradi i aprengui els valors d´aquest esport, tal com tu dius. Espero que d´aquí a uns anys, poguem veure un bon partit de rugby sentats al sofà de casa tot prenet-nos una birra, estaria molt bé.
Lo de jugar en un equip ja és una altra història.
Salut i endavant.
Moltes gràcies Narcís! Jo t’animo a que si els nens estàn interessats, els portis al club més proper a provar un entrenament, aviam si l’esport li agrada. De fet, al meu club tenim nens de quatre (quatre!!!) anys que juguen a rugbi.
El rugbi és un esport molt dinàmic, molt bo pel creixement físic i cognititu dels infants, que creixen en un espai sa i socialment agradable. Jo mateix he jugat a futbol i rugbi. L’ambient d’un vestuari de rugbi no l’he vist mai en un de futbol.
Per últim, no pateixis si veus que l’esport és massa dur. No s’ha trencat mai cap nen, jugant a rugbi. De blaus i esgarrapades, te’n fas un munt, però curiosament el futbol o el tenis tenen lesions més serioses (lligaments, turmells, genolls) que no pas el rugbi (on els cops es curen amb una mica de gel, fastum gel, un petonet del papa i una felcitació efusiva de part dels companys i entrenador).
Gràcies per comentar!
Penso que dins la societat actual, que hem fet entre tots ens agradi o no, el rugby i els seus valors són absolutament necessaris. I, a més, cal preservar-los. Jo desitjo que el Narcís, abans que arribi l’edat de beure la cervesa amb el seu fill davant la tele mirant i gaudint d’un partit de rugby (a veure si aconseguim que en donin més sovint!), vegi al seu fill remanant l’ovalada pels camps de Catalunya (amb gespa!) i la begui amb ell al tercer temps. Ep! i el Ferran i jo ens hi apuntem, oi?
Gràcies Ferran i Xac, lo de que els nen puguin jugar depèn d´ells, no seré jo que els forçaré a efr-ho, penso que són ells que han de demanar-ho. El problema bàsic sempre és el mateix, jo visc a l´Alt Empordà i les coses no són com en altres llocs, estem lluny de tot. Caldria (ja ens agradaria a tots) que hi haguessin escoles de rugby per tot el territori, però en el nostre país el futbol és molt dominant.
I Xac, ja m´agradaria el que dius, però no sóc dels pares que pensen que el seu és el millor fill del món, si vol jugar, que ho faci per amor a l´esport i per voluntat pròpia.
Una salutació cordial.
PD: Algun dia potser el portaré a un partit de l´USAP (si és que trobo entrades) a Perpinyà, que em queda quasi a la mateixa distància que Girona.
Gràcies a tu Narcís! Evidentment si els nens t’ho demanen, mai s’ha d’obligar a res! Crec que el XAC volia dir-te que és important que si tenen la passió, provin de jugar.
Per cert, he sentit rumors de creació d’un equip de rugbi a Figueres? I si no, existeix el Torroella de Montgrí, que té un club de rugbi molt potent!
Per últim, no volem cap O’Driscoll ni Jonah Lomu. Volem que s’ho passin bé jugant i aprenent els valors cívics i socials del rugbi (ajuda, humilitat, solidaritat, companyerisme, passió, força però mai violència, respecte al rival per sobre de tot….). Aquesta és la victòria més gran que pot haver-hi al rugbi català.
PD: Aprofita tu que vius a la vora de Perpinyà! Que nosaltres estem a dues hores de cotxe i una pasta de benzina-autopistes!!
Salutacions
Narcís, sintetitzar no és el meu fort!. És clar que ha de ser la canalla la que decideixi a què vols jugar, encara que a vegades suposa un decensís als pares (tinc un amic ovalat fins la mèdula que el seu fill, després d’una anys al rugby, s’ha passat al futbol i ell ha de respectar-ho). Pel que fa a l’empordà. Com diu el Ferran, tens al Torruella. Gent de rugby de pedra picada. van començar fa pocs anys i, de mica en mica i amb grans esforços, s’ha consolidat. Girona ja ey deu quedar més lluny, però hi ha l’històric GEiEG.
Pel que fa a Perpinyà. Gent de la nostra penya hi pugem tot sovint (aquest divendres hi van els que viuen a l’empordà, més concretament a Figueres). Només tenim un avantatge amb la resta de mortals que no són penya: podem encarregar les entrades abans que surtin a la venda. Així ens garentim tenir-ne. Si el partit és al migdia o per la tarda, fem una aturada a la vora de Sant Climent per fer un bon mos a Cal Xato (cap i pota, peus de porc, vedella, etc…) per anar ben servits al partit. Al nostra bloc hi ha alguna foto. O sigui que quan vulguis, t’hi pots apuntar … i la família, és clar. Salut
Ferran, d’acord que no cal O’Driscol o Lomu, però seria l’…!
Un Lomu català? Bufff… amb que ens surtin alguns Albert Malo o germans Ripol més sovint, ja em conformo! Altrament, contra més gent jugui a rugbi, més probabilitats de tenir una selecció catalana competitiva.
A tercera divisió de futbol o bàsquet hi ha nois potents que potser si haguessin jugat a rugbi…qui sap!