Aprofitant que aquest cap de setmana el sis nacions en dóna un respir, potser caldrà repassar un dels fonaments i particularitats del món del rugbi: els himnes nacionals.
Per a qualsevol jugador de rugbi defensar els colors del propi poble és un orgull, com a la resta dels esports. Però al rugbi aquesta particularitat pren una dimensió especial. Per exemple, les principals empreses angleses es “barallaven” per comptar a membres del XV de la rosa en els seus organigrames quan el rugbi era amateur (no fa pas tants anys), o els jugadors neozelandesos sovint es preparen anys i panys per presentar-se a les proves de selecció i accés als All Blacks.
Podríem fer un blog sencer de què significa defensar els colors nacionals al món del rugbi, però només vull ressaltar un aspecte que ens diferencia del món del futbol, el bàsquet o altres esports: el respecte.
Respecte a la pròpia història, a la història del rival, a la samarreta pròpia i rival i a les seves tradicions, als himnes propis i estranys. Sense anar més lluny, recordo als membres de la selecció de Portugal que van disputar el mundial de França de l’any 2007 a l’hora de cantar el seu himne. Plens de joia, d’orgull, de respecte i amor (quina diferència amb en CR7, Pepe, Mourinho i companyia, oi?).
Però l’essència del rugbi es pot copsar en els fets del 24 de febrer de 2007 a Croke Park. Aquell dia es va disputar en Irlanda-Anglaterra del sis nacions a Croke Park, el temple sagrat del futbol gaèlic i del Hurling, esports nacionals de l’illa maragda. Era el primer cop que l’estadi s’obria a un esport no gaèlic, i ho van fer contra Anglaterra, en un partit simbòlic.
Croke Park simbolitza la lluita nacional del irlandesos per la seva llibertat. El 21 de novembre de 1920 un batalló de soldats britànics van irrompre al bell mig del vell Croke Park, que estava ple fins la bandera, durant un partit de futbol gaèlic entre Dublín i Tipperary i van disparar a tort i a dret, matant, ferint i mutilant a jugadors, tècnics i aficionats. Fou el primer diumenge sagnant de la història d’Irlanda.
Al mateix escenari, 87 anys desprès, es van trobar les seleccions d’Anglaterra i Irlanda. Els locals van rebre als anglesos amb respecte, però amb l’esperit del Diumenge Sagnant sobrevolant l’estadi. El més sorprenent és el respecte amb que els locals van escoltar l’himne anglès. (Us imagineu que el públic del Camp Nou escoltés amb silenci l’himne espanyol o al Bernabéu es respectés amb silenci Els Segadors? Impossible, oi?). Silenci total i absolut. Desprès, 80.000 ànimes van cantar a pulmó el Soldier’s Song, himne de la República d’Irlanda, i l’Ireland’s Call, himne oficial del rugbi irlandès. Us deixo amb el vídeo íntegre de la seqüència dels himnes (pell de gallina!):
Aquell dia Irlanda va guanyar per 43 a 13 al gran rival. En aquell atrezzo, qualsevol altre desenllaç era impensable. Pot haver-hi na revenja més dolça que derrotar esportivament al gran rival al joc que ells van inventar a un santuari sagrat com Croke Park, amb un respecte total i absolut al rival i als seus símbols? Aquell dia jo també em vaig sentir irlandès. Aquell dia mig món es va sentir irlandès. És la grandesa del rugbi.
ruc-bi català 