Tercera jornada del sis nacions

Aquest cap de setmana s’ha jugat la tercera jornada del sis nacions, tot just l’equador de la competició, i molts dels pronòstics que vam realitzar comencen a prendre forma.

En el primer partit de la jornada Itàlia va rebre a Gal·les al Stadio Flaminio de Roma. L’ Azzurra va fer un bon partit, amb un rugbi endreçat i atrevit, que va plantar cara a Gal·les durant tot el partit. Tot i que el resultat final (17 a 24 a favor dels gal·lesos) no li fou favorable al equip transalpí, la seva davantera (comandada per un imperial Castrogiovanni) va aconseguir que la possessió del oval romangués majoritàriament sota control del equip Italià.

Itàlia va portar el pes del partit, però les genialitats de Shane Williams, Hook i Stephen Jones van portar la victòria al XV del drac. Els transalpins van desaprofitar un munt de cops de càstig que en Mirco Bergamasco no va saber aprofitar. El dia que Itàlia transformi els cops de càstig i que els seus tres quarts penetrin la 22 rival, Itàlia serà temible.

Melé al Flaminio entre Itàlia i Gal·les

El segon partit de la jornada el van disputar les seleccions d’Anglaterra i França a un Twickenham ple fins la bandera. En el partit estrella de la jornada (i qui sap si de tot el sis nacions) el XV del Gall va trair la seva pròpia tradició rugbística, al plantejar un partit físic als reis del joc directe, els anglesos. Amb un equip molt físic (Chabal de 8? Mare de déu senyor!) França va ser incapaç de fer un assaig. Per la seva banda, Wilkinson (que entrà a la segona part) va convertir-se en el màxim anotador en partits internacionals amb un total de 1.190 punts (avançant al neozelandès Dan Carter). Wilko, una llegenda viva, és suplent en aquest gran equip. Què més es pot dir del nivell actual del rugbi anglés?

El XV de la Rosa va imposar-se als gals per un just 17 a 9, malgrat que la seva connexió Flood-Ashton no va brillar com de costum. La davantera anglesa va tirar de ronyons, sang, suor i llàgrimes per imposar la seva autoritat. Easter i Wood es van fer un fart de placar a la tercera línia, i els pilars Sheridan i Cole van impossibilitar que els francesos guanyessin i juguessin l’oval amb fluïdesa.

Els anglesos tallen una acció ofensiva del XV del Gall.

El darrer partit de la jornada va enfrontar a Escòcia i Irlanda a Murrayfield. En un partit molt igualat, els irlandesos es van imposar per un ajustat 18 a 21. El XV del trèvol va anotar tres assaigs i els va transformar tots tres. Per la seva banda, els escocesos van assajar en una ocasió, i van apropar-se al marcador gràcies a tres xuts a pals de Paterson i Parks (quina qualitat té aquest noi, no entenc com no és titular!). La davantera irlandesa va fer un partit estrany, ja que al darrer terç del partit va cometre masses errades que van permetre que els escocesos s’apropessin perillosament al marcador mitjançant els cops de càstig. Un partit estrany del gran Sexton (que entrà de suplent) o dels llegendaris O’Driscoll i Healy.

El sis nacions es posa molt interessant. A Irlanda se li han obert les portes del cel, ja que si s’imposa a la darrera jornada a Anglaterra a  Lansdowne Road (em nego a dir-li AVIVA) pot emportar-se aquest sis nacions. Però de moment, el torneig fa olor de rosa de forma merescuda, encara que a mi personalment em costi de reconèixer-ho.

La festa del rugbi català

La USAP, el Barça, la Federació Catalana de rugbi i l’Ajuntament de Barcelona han obert una web, qu podeu trobar si punxeu aquí sobre l’històric partit que el proper 9 d’Abril la USAP jugarà a l’Estadi Olímpic Lluís Companys.

Us recomano que li feu una ullada, malgrat que el link per la compra d’entrades encara no està disponible.

Vila Joiosa, capital del rugbi estatal

El Club de rugbi Vila Joiosa (Marina Baixa, Alacant), popularment conegut al món del rugbi com “La Vila” aquest cap de setmana s’ha proclamat campió  de la Divisió d’Honor de rugbi, màxima categoria a nivell estatal.

Escut de La Vila, millor equip del 2011

L’ascens del Vila Joiosa cap l’elit del rugbi ibèric ha estat meteòric:  en pocs anys el club ha passat de jugar en Primera Nacional (tercera divisió estatal) a proclamar-se millor equip de tota Espanya. En poc més de quatre temporades el club ha aconseguit dos ascensos consecutius (a la Divisió d’Honor B i a Divisió d’Honor A), proclamar-se subcampió de lliga i copa la temporada passada, per acabar conquerint ahir el títol que l’acredita com l’equip més regular de la temporada del rugbi espanyol. Per alçar-se com a campió, ahir la Vila va haver de derrotar per un ajustat  10 a 7 al Cetransa -El Salvador de Valladolid, un dels millors equips espanyols de tots els temps.

El secret de la Vila és ben senzill: com és ben sabut, Alacant és una de les destinacions preferides dels turistes britànics, que busquen sol i sangria. Aquesta realitat ha afavorit que la Vila compti amb diversos jugadors procedents de les illes britàniques en la seva plantilla, que han fet créixer el potencial del club fins a límits impensables per la gent d’aquest municipi de poc més de 25.000 habitants.

A més del potencial anglosaxó, la Vila ha fet un bon treball de cantera que ha propiciat que el club disposi d’una plantilla prou competitiva, amb una de les millors línies de tres quarts de tota Espanya. Si a això li sumem la tasca del entrenador neozelandès Mark Hewitt, la victòria del club de la Marina Baixa esdevé comprensible.

Felicitats, Vila! Ara que els clubs catalans passem per hores baixes, és una gran alegria que altres clubs de terres de parla catalana imposin la seva hegemonia a nivell estatal.

PD: La propera jornada (el proper 6 de març) la Santboiana es juga la permanència al Baldiri contra el Cajasol Ciencias de Sevilla. A veure si omplim el camp, ja que hem de salvar l’honor del rugbi del principat!!



El centenari del rugbi català

Quina gran entrada del senyor Xavier-Albert Canal (expresident de la FCR) al blog de la Penya Usapista AVANT. Us recomano una lectura íntegre del text, que és tota una joia històrica, social i esportiva. Sense més dilació, us deixo amb el el fantàstic post. Si voleu llegir-lo, punxeu aquí.

 

Himnes i rugbi. L’essència de la pilota ovalada.

Aprofitant que aquest cap de setmana el sis nacions en dóna un respir, potser caldrà repassar un dels fonaments i particularitats del món del rugbi: els himnes nacionals.

Per a qualsevol jugador de rugbi defensar els colors del propi poble és un orgull, com a la resta dels esports. Però al rugbi aquesta particularitat pren una dimensió especial. Per exemple, les principals empreses angleses es “barallaven” per comptar a membres del XV de la rosa en els seus organigrames quan el rugbi era amateur (no fa pas tants anys), o els jugadors neozelandesos sovint es preparen anys i panys per presentar-se a les proves de selecció i accés als All Blacks.

Podríem fer un blog sencer de què significa defensar els colors nacionals al món del rugbi, però només vull ressaltar un aspecte que ens diferencia del món del futbol, el bàsquet o altres esports: el respecte.
Respecte a la pròpia història, a la història del rival, a la samarreta pròpia i rival i a les seves tradicions, als himnes propis i estranys. Sense anar més lluny, recordo als membres de la selecció de Portugal que van disputar el mundial de França de l’any 2007 a l’hora de cantar el seu himne. Plens de joia, d’orgull, de respecte i amor (quina diferència amb en CR7, Pepe, Mourinho i companyia, oi?).

Però l’essència del rugbi es pot copsar en els fets del 24 de febrer de 2007 a Croke Park. Aquell dia es va disputar en Irlanda-Anglaterra del sis nacions a Croke Park, el temple sagrat del futbol gaèlic i del Hurling, esports nacionals de l’illa maragda. Era el primer cop que l’estadi s’obria a un esport no gaèlic, i ho van fer contra Anglaterra, en un partit simbòlic.

Croke Park simbolitza la lluita nacional del irlandesos per la seva llibertat. El 21 de novembre de 1920 un batalló de soldats britànics van irrompre al bell mig del vell Croke Park, que estava ple fins la bandera, durant un partit de futbol gaèlic entre Dublín i Tipperary i van disparar a tort i a dret, matant, ferint i mutilant a jugadors, tècnics i aficionats. Fou el primer diumenge sagnant de la història d’Irlanda.

Al mateix escenari, 87 anys desprès, es van trobar les seleccions d’Anglaterra i Irlanda. Els locals van rebre als anglesos amb respecte, però amb l’esperit del Diumenge Sagnant sobrevolant l’estadi. El més sorprenent és el respecte amb que els locals van escoltar l’himne anglès. (Us imagineu que el públic del Camp Nou escoltés amb silenci l’himne espanyol o al Bernabéu es respectés amb silenci Els Segadors? Impossible, oi?). Silenci total i absolut. Desprès, 80.000 ànimes van cantar a pulmó el Soldier’s Song, himne de la República d’Irlanda, i l’Ireland’s Call, himne oficial del rugbi irlandès. Us deixo amb el vídeo íntegre de la seqüència dels himnes (pell de gallina!):

Aquell dia Irlanda va guanyar per 43 a 13 al gran rival. En aquell atrezzo, qualsevol altre desenllaç era impensable. Pot haver-hi na revenja més dolça que derrotar esportivament al gran rival al joc que ells van inventar a un santuari sagrat com Croke Park, amb un respecte total i absolut al rival i als seus símbols? Aquell dia jo també em vaig sentir irlandès. Aquell dia mig món es va sentir irlandès. És la grandesa del rugbi.

Segona jornada del sis nacions

Aquest cap de setmana s’ha tancat la segona jornada del sis nacions, amb les victòries de les seleccions d’Anglaterra i de Gal·les contra Itàlia i Escòcia, respectivament, i la gran victòria del XV del Gall contra la selecció irlandesa en el nou Lansdowne, en un partit que pot decidir l’esdevenir del campionat.

Aquest cap de setmana vaig estar a Itàlia, i allà vaig poder viure en directe l’ambient que es mou als pubs del país transalpí durant un partit de l’squadra nazionale. Gran afició, apassionada i exigent, la italiana.

Barrejat entre tifosi vaig presenciar l’arriada d’un gran tifó anomenat XV de la rosa, que va sacsejar els fonaments de la península italiana. Els anglesos, dirigits per un gran Flood (autèntic cervell dels anglesos) i un espectacular Ashton (autor de quatre assajos) van imposar la seva llei sobre la gespa de Twickenham. Resultat final, 59 a 13 pels anglesos. Lliçó de rugbi a la mà, de rapidesa ofensiva i de com trencar a una defensa. Els italians no ho van fer del tot malament, però els greus errors en els placatges i en les touches van condemnar a l’azzurra. El seleccionador italià, el sud-africà Nick Mallet, va afirmar al final del partit que la anglesa és l’única selecció amb prou nivell com per plantar cara als equips de l’hemisferi sud.

En el segon partit de la jornada, Gal·les va derrotar a Escòcia a domicili per un resultat de 6 a 24. De la mà del apertura Shane Williams i del mig de melé Hook, els Galesos van enfonsar a una Escòcia absent a Murrayfield. Decisiu fou el fet que els Escocesos es veiessin en inferioritat numèrica durant bona part del partit per les amonestacions a Davies i Byrne.

El partit estrella de la jornada va ser l’enfrontament entre Irlanda i França a Dublin. Els francesos es van imposar per un ajustat 22 a 25 en un partit vibrant, que no es va decantar pel cantó gal fins als darrers minuts del partit. Irlanda ens va mostrar moltes de les seves mancances al llarg del partit, sobretot concedint un munt de cops de càstig que el francès Parra no va perdonar. Irlanda es va acomiadar del sis nacions de forma virtual, i és que els verds no estan gaire fins aquest 2011. O els irlandesos milloren molt, o ja es poden acomiadar del sis nacions i de les seves poques opcions de cara al mundial d’aquesta tardor a Nova Zelanda.

La segona jornada ens ha deixat clar que les millores en joc de les seleccions d’Escòcia i d’Itàlia han estat insuficients per plantar cara als gegants europeus, i que el campió del sis nacions d’aquest any es decidirà al partit entre Anglaterra i França que s’ha de disputar a Twickenham. Si Ashton i Flood continuen a aquest nivell, aquest sis nacions pot ser el del ressorgiment del XVde la rosa.

Primera jornada del sis nacions

Ja s’ha disputat la primera jornada del sis nacions d’aquest any, i podem començar a treure algunes conclusions. La primera, és que Irlanda ja no es la temible esquadra verda que feia tremolar les grans potències mundials. La segona, que Anglaterra i França segueixen guanyant, fidels als seus estils històrics. I per últim, que Itàlia i Escòcia han millorat molt el seu nivell i estan en condicions d’espatllar la tarda a qualsevol equip.

Anem a pams. La jornada es va iniciar el divendres amb la disputa d’un interessant Gal·les-Anglaterra disputat al Millenium Stadium de Cardiff. Els anglesos van imposar el seu joc, basat en la força i l’empenta del seu pack de davanters, que erosionen a qualsevol equip rival a base de rucks i mauls fins arribar a la 22 rival . Un cop allà, Anglaterra té homes a la línea com Ashton, capaços de trencar la defensa amb un canvi de ritme i aconseguir l’assaig. Si a la potència en els punts de reunió li sumem la capacitat d’anotar els cops de càstig dels jugadors anglesos (amb autèntics especialistes com Flood i el diví Wilkinson), Anglaterra esdevé un equip temible. Per la seva banda, Gal·les va demostrar la seva manca d’arguments ofensius més enllà de les accions aïllades del geni Shane Williams o dels germans Jones. Amb bona part dels seus pilars titulars lesionats, la davantera gal·lesa mai fou un obstacle pels anglesos.

El segon partit es disputà el dissabte a la tarda, i enfrontà les seleccions d’Itàlia i Irlanda. El partit va ser vibrant, espectacular. Feia anys que no m’ho passava tant bé en un partit de rugbi. La selecció italiana va tindre contra les cordes a la fins fa poc totpoderosa selecció irlandesa. Molts analistes i aficionats parlen del declivi de la selecció irlandesa, que va imposar-se per un resultat molt ajustat (11-13) gràcies a les genialitats de les “os”. O’Gara, O’Driscoll i O’Callaghan van apuntalar als irlandesos cap la victòria al Stadio Flaminio de Roma. Itàlia em va enamorar. Amb una azzurra molt “estrangera” (amb set jugadors nacionalitzats entre les seves files, especialment argentins) els Italians van mostrar les seves armes: solidesa, criteri a l’hora de desplaçar la pilota i molta eficàcia a l’hora de xutar a pals. L’italo-argentí Sergio Parisse va mostrar per què se’l considera un dels millors números 8 del món, i en Mirco Bergamasco va guiar a tot un país amb els seus xuts a pals. La davantera, capitanejada pel incombustible Castrogiovanni, va causar molts mals de cap al pack de davanters irlandès. Si Itàlia troba la manera d’entrar a la zona de marca rival i no estancar-se a la zona de 22, l’squadra nazionale haurà deixat de ser la ventafocs del sis nacions.

La jornada es va tancar amb un emocionant França-Escòcia. El gran campió gal contra l’etern aspirant escocès. França va desenvolupar totes les seves qualitats: tècnica, joc a la mà, fluïdesa ofensiva, capacitat d’obrir espais atacant en desplegat, i assumint riscos al apilar només dos o tres homes en cada punt de trobada. Què aconsegueix França d’aquesta manera? Tindre superioritat numèrica a la zona ample del camp. Si els anglesos acumulen homes per avançar empenyent, França et busca i et troba els espais per desenvolupar el seu joc. Si tens a homes com Medard, Servat, Traille, Parra o el basc Harinordoquy, la feina esdevé molt més senzilla. Però si davant teu hi ha el XV del Card, molts tècnics considerarien que donar-los un avantatge en els punts de reunió és una temeritat que pots acabar pagant. Totes les accions ofensives d’Escòcia van ser producte d’errades defensives dels francesos. Escòcia va plantejar un partit molt seriós, i mai es va rendir, ni tan sols quan al minut set de partit ja perdia per 10 a 0. De la mà d’un inspirat Evans, la selecció escocesa va fer el seu partit i va aconseguir fer tres assajos (els mateixos que va fer França, sense anar més lluny). Resultat final, França 34 – Escòcia 21. Si la selecció del Card segueix progressant així,  no descartem que pugui tancar amb ple de victòries a Murrayfield, on rebrà a Gal·les, Irlanda i a Itàlia.

La propera jornada ens depara un interessantíssim Irlanda-França a Lansdowne road (no penso anomenar-lo Aviva Stadium, ho sento). Es tracta d’un xoc de trens que pot ser decisiu pel desenllaç d’aquesta edició del sis nacions. Per la seva banda, Escòcia rebrà a Gal·les i Anglaterra farà el mateix amb Itàlia. Seran capaces Escòcia i Itàlia de mostrar la seva millora qualitativa contra els seus rivals? A priori Escòcia ho té més senzill que no pas Itàlia, però al rugbi, com ja sabeu, no sempre guanyen els favorits.

Prèvia del sis nacions 2011

Aquest cap de setmana comença l’edició del present any del torneig de les sis nacions, el torneig a nivell de nacions més antic del món.

Com sempre, l’emoció i l’espectacle estan més que garantits. Desprès de les tres darreres edicions, és difícil apostar per un favorit clar. I és que en els tres darrers anys, el sis nacions ha conegut tres campions diferents (Irlanda, Gal·les i França), i tots ells han aconseguit el Gran Slam (és a dir, proclamar-se campió guanyant tots els partits). Per tal de conèixer millor els equips i les seves opcions, fem un petit anàlisi de les sis millors esquadres europees:

França

Els gals són els vigents campions d’Europa, i basen gran part de la seva força en una davantera molt potent, que guanya gairebé tots els rucks i mauls dels partits. Fixeu-vos que el XV del Gall només aglutina tres o quatre jugadors en cada punt de trobada, facilitant les segones i terceres jugades i l’obertura d’espais essencials per aconseguir plantar-se a la línea de 22 rival.

França té també una línea de tres quarts molt forta, ràpida, àgil i amb molta facilitat per utilitzar el peu. Els francesos són mestres en el joc aeri i en les transicions ràpides vers la davantera. Si tenen el dia inspirat, el XV de França esdevé poc menys que invencible. A priori, té el paper de gran favorit per la seva condició de vigent campió continental.

França és l'actual campiona del sis nacions.

Gal·les

El campió de fa dues edicions és un equip molt sòlid, però al meu parer, massa esbojarrat en determinats moments dels partits. La millor garantía pels gal·lesos és la presencia del seu apertura Hook o dels germans Philips i Stephen Jones. Per sobre de tots ells, brilla amb llum pròpia el mig de melé Shane Williams, que també pot jugar a les ales.

Els gal·lesos seràn molt forts al seu Millenium Stadium de Cardiff, però crec que no faran grans coses fora de casa.

Irlanda

El XV irlandès és una màquina vella, però fiable. Els irlandesos són un equip que fa molts anys que juguen junts, tant als clubs de Munster i Leinster (ambdós clubs formen la columna vertebral de la selecció), com a nivell nacional. La gran derrota irlandesa ha estat no trobar encara substituts a l’alçada de jugadors mítics com O’Gara o O’Driscoll.

Els Hayes, O’Callaghan i O’Brien ja tenen una edat, però al rugbi la veterania és un grau. Tot i això, a l’illa maragda els toca començar a buscar un relleu generacional que no acaba de fer-se realitat.

Anglaterra

El bressol del rugbi viu al ostracisme els darrers anys. Tradicionalment, el rugbi anglès s’ha basat en un joc molt físic, amb una davantera molt potent que sempre busca obrir escletxes a base de mauls. Un estil que ha quedat una mica antiquat en el rugbi actual.

No dono massa opcions als anglesos, malgrat que en aquest esport els escuts pesen, i els anglesos sempre seran un rival temible. El que passa és que els mateixos anglesos no acaben de creure en la seva pròpia selecció nacional. Les esperances de futur passen per en Matt Banahan, l’ala de Bath.

Matt Banahan, la gran esperança del XV de la Rosa.

Escòcia

L’etern aspirant sembla més fort que mai, aquest any. Amb l’arribada del nou tècnic Andy Robinson (ex entrenador de Bath) el XV del Card ha estat capaç de doblegar a grans equips com Sud-àfrica (actual campiona del món) i Austràlia durant els darrers mesos. Falta veure si aquesta dinàmica positiva continua durant aquest sis nacions. Històricament Escòcia ha tingut una de les millors davanteres del món i una de les pitjors línees de tres quarts del sis nacions. Ja veurem si enguany les coses comencen a canviar…

Itàlia

La selecció més fluixa del campionat, que lluitarà per no ser cullera de fusta (premi que s’atorga als equips que tanquen el sis nacions amb ple de derrotes). Si l’azzurra té alguna opció, ha de ser al seu Stadio Flamino.

No penso que els italians guanyin més d’un sol partit en tot el sis nacions (potser contra Gal·les a casa?) i és que l’equip dels germans Bergamasco, Castrogiovanni i Parisse encara no està al nivell dels millors equips europeus (tot i que ja li falta poc, molt poc…).

Per anar fent boca, us deixo amb l’espectacular anunci que ha fet la BBC d’aquesta edició del sis nacions:

La USAP ja es troba entre els vuit millors equips europeus

La USAP ja es troba entre els vuit millors equips europeus, desprès d’una primera fase de grups de la copa d’Europa on l’equip català ha mostrat tot el seu potencial al proclamar-se campió d’un grup força complicat.

El camí cap els quarts de final de la Heineken Cup (nom de la copa d’Europa de rugbi) no ha estat gens fàcil: la USAP ha hagut d’imposar-se a grans equips europeus tals com els Lanelli Scarlets gal·lesos, el Leicester Tigers anglès o el Treviso italià.

La USAP va arribar a la darrera jornada de la lligueta de vuitens amb l’ai al cor, ja que fins a tres equips del grup (Scarlets, Leicester i la USAP) van arribar amb opcions matemàtiques per classificar-se com a primers de grup.

En un partit vibrant, la USAP va rebre al seu estadi als gal·lesos de Lanelli Scarlets. L’equip català estava obligat a guanyar, i per més de quatre assajos de diferència si volia assegurar-se el primer lloc al grup i jugar els quarts de final de la màxima competició europea amb el factor camp a favor.

Dit i fet. La USAP va jugar un primer temps memorable on va aconseguir el diferencial que necessitava, de la mà d’un inspiradíssim Tuilagi i de l’arrier Jerome Porical, i d’una davantera amb molt ofici que va escombrar en tot moment la davantera gal·lesa. Memorable fou també el treball del mig de melé Cazenave, que va distribuir amb molt de criteri totes les accions ofensives de la USAP.

Aspecte de l'Aimé Giral durant el partit contra els Scarlets (37-5)

 

El resultat final fou de 37 a 5 a favor de l’equip català. Objectiu complert. La USAP ja està entre l’elit europea, entre els vuit millors equips de l’hemisferi nord.

La propera cita, al estadi olímpic de Montjuic, el proper mes d’abril, a la ciutat comtal. Serà el primer cop que la USAP, símbol de la catalanitat del Rosselló, visiti la capital del principat. El rival que veurem a Montjuic serà el Toulon (club de la petita ciutat de Toló, a la Costa Blava francesa).

El Toulon és un equip temible, fabricat a base de talonari i ple de jugadors internacionals. A l’equip de la Provença hi juguen, entre d’altres,  jugadors de la talla de Johnny Wilkinson, l’heroi del mundial que va guanyar Anglaterra l’any 2003, o els argentins Lobbe i Contempomi, dos dels jugadors més importants del Pumas, la sorprenent selecció que a arribar a les semifinals al mundial de França l’any 2007 desprès d’eliminar a la totpoderosa selecció francesa. Com a nota exòtica, esmentar que al Toulon també hi juga el millor jugador japonès de tots els temps, en Christian Loamanu.

Tant de bo s’ompli l’Olímpic de Montjuic per veure a alguns dels millors jugadors de rugbi del moment, i podem celebrar el pas a les semifinals de la USAP. L’ocasió bé s’ho val.

Quatre catalans al sis nacions

L’actual campiona europea de rugbi a nivell de nacions, la selecció francesa (també coneguda com el XV del gall), comptarà amb quatre jugadors catalans per a l’edició del sis nacions que es disputarà aquest any.

Els quatre jugadors catalans (tots ells de la disciplina de la USAP) són els davanters Nicolas Mas i Guilhem Guirado i els tres quarts David Marty i Maxime Mermoz. Aquest èxit demostra el bon estat de salut del rugbi a la Catalunya nord, i la bona feina de potenciació de la cantera que s’ha fet de fa temps a Perpinyà.